Lo Miracle de la Senyera

Els símbols ho son tot. Pels patriotes, llur senyera és la representació de la Glòria passada, present i futur de la Nació. El nostre, clar està, és el de la Senyera. 4 barres de sang, la nostra sang, sobre l’or que és la riquesa de València. Coronada, mai millor dit, està per lo blau de la senyera, que evoca la mar mediterrània i el cel, senyal de que fins i tot ell ens pertany.

Que ningú no respecte la nostra senyera. Que ningú li faça malbé mentres hom estem presents. Defensem-la de traïdors, botxins i assassins de la moral Valenciana. Defensem-la amb paraules agres, violentes, colpejants. Si cal, defensem-la amb fermesa mediterrània: Çò és amb punys i peus, amb coltells si cal. Totes les armes són poques, quan de defensar València es tracta.

Fa poc, el Teatre Princesa de la gloriosa València, es vegi enrunat per bruta acció dels castellans, que la cremaren. Els castellans, amb eixa repulsiva fisonomia, que és el castic e la perversió més cruel de la tota la creació, i d’anàrquics pensaments. Llegint els diaris comproví algo que als meus ulls, no donant crèdit, puix semblaven imbuïts baix l’influx d’un encanteri d’un bruixot: Al viu foc, havia sobreviscut, impassible, la senyera valenciana!

Mireu amb orgull i honor. El foc, arrabassador, no ha pot amb la gallardia pròpia valenciana, no havia pogut desfermar la seua voluntat d’existir, puix lo Nostre Senyor la guarda. Sia aclamat ab joi i gran loor el nostre patró Sant Vicent Ferrer! Visca Sant Jordi, flagell de sarraïns i castellans, puix ell guarda la nostra insígnia amb el seu cor! Miracle! Miracle! Miracle!

Demostrem a forans i locals l’amor que professem per la nostra Nacional Ensenya: Que tantes banderes grans sien posades dins l’església; e tantes com castells, viles, places e ciutats hem conquerit e tornades a la Corona. Tants estendards ab les armes dels Valencians sien posats entorn de l’altar major per memòria e llaor del virtuós poble, qui tan gran benefici fa en aquest Imperi, amador del bé públic e conqueridor del món.

Glòria eterna a la Senyera, la més alta, la més luxosa!

Ara, recordem el jurament de les hostes valencianes:

Legionaris immortals de l’eterna Pàtria Valenciana, avant, avant, avant!
La major glòria en aquesta vida és tindre l’indubtable honor i fermesa de morir per la Pàtria.
No temem cap enemic, no temem cap altre fi, per dur que sia, puix hom ha d’estar preparat per tot.
Si en nom de la pàtria, caiem, la nostra sang serà l’aliment del jovent que vindrà a retomar el camí.
I així el poble valencià caminarà: Fort, impertorbable, imparable, immens com una ona de mar gegant.

Nicolau Lledó I Ferrer.

“Ja no hi ha temps per a perdonar, ser valencià no és un delicte. Patir la nostra presència, serà el vostre destí. Morirem matant”